Al final de la Transamazònica

Puerto Maldonado 19 d´abril 2011.
Havent assaborit l´arròs chaufa a primera de canvi, restem farts, asseguts a la taula rustega del restaurant modern de la Plaza de Armas de Puerto Maldonado. Farts perque a l´arros, barreja de cuina peruana i xinesa , l´hem combinat amb un lomo a lo pobre. Tot plegat un àpet suficient com per omplir la panxa del pardalet que m´acompanya i posar a provar la meva de golafre incontrolat. Ho hem fet així, tot i la calor que ens esclafa al carrer. Ho hem escollit al lloc on toca per no haber d´acabar com amb la caipirinha brasilera, que darrera del “ ja la pendrem”, ens veiem ja fora del Brasil fent la comanda.
A l´alçada del postre , hem decidit substituïr un dolç final per aquesta beguda carregada de cachassa.
A la segona ronda ja pensem que carregar-nos el pressupost del dia es del tot justificat. Que sortir contents a les sis de la tarda del restaurant no te preu i que una bona conversa amb el propietari es mereix no tenir pressa.
Al cap i ala fi el bus surt a les 8 del vespre direcció Cuzco. Tindrem temps per dormir així que disfrutem dels tímids cops d`aire i assaborim la llima característica del lloc, dolçament àcida.
Ens dediquem una pausa en un lloc on el mes important ha estat adonar-nos que estem de viatge. La carretera transamazònica mes que fatigar-nos després d´hores i dies dalt d´un bus , ens ha deixat un bon sabor de boca. Ens dediquem a viatjar sense parar , a atravessar països i creuar fronteres. No ens preocupem pel temps que passem en un lloc. Per una vegada no ens fatiga avançar, comporvar que el paisatge canvia, que la deforestació fa mal en molts indrets però que el verd i el blau de l´amazones perdura al llarg de la travessia. Anem on volem i veiem el que ens ve de gust. Ja hi haurà d´altres viatges per redescobrir paradisos perduts , o d´altres viatgers que ens ho expliquin. Ara som nosaltres i el que pugui succeïr al nostre pas.
La conversa es barreja amb els flaixos d´imatges dels darrers dies. El vol de matinada a Porto Velho, les fotos tirades sense fre al paisatge i entre nosaltres, els passos fronterers a peu, la nit que cau i el dia que es lleva. En un hotel sencill o un bus coche-cama. Estem al rovell de l´ou del viatge. Ni l´inici esperat ni el final queno vols que mai arribi. Res ens destorba. Ho disfrutem com si hagués de durar tota la vida”.
Ara, mentre la Marta ronda mig trompa per la Plaça d´Armes fent fotos a la gent aprofitant les darreres llums de la tarda i la seva euforia creativa, penso que el compte del restaurant podria inclure tambés el sopar. Que la llista de d´imprevistos de sobretaula ens fa riure i que si no coneixem res mes d´aquesta calurosa ciutat es per que així ho hem decidit.
Gaudiu amb nosaltres d´aquesta llibertat amics!