Ah! pensant que tornes a currar....
No deixis que els dies es facin llargs mentre esperes tornar a casa.
Que les hores no passin perque si, ni miris al cel esperant veure el blau entre els núvols.
No facis res d´això perquè significaria que ja no recordes on érem fa una setmana.
Viu cada minut com si fóssis a una platja de Fernando de Noronha, ja que
només amb il·lusió disfrutarem del dia a dia.
La Il·lusió i les ganes de tornar a sortir de viatge. A l´aventura.
Pensa en la propera parada.
Pirineu, cap Norfeu.....
Téstim amor.
Pepe your latin love!!!!
P_ep!
miércoles, 29 de junio de 2011
jueves, 9 de junio de 2011
OLINDA “a vida e feita di pedasus”
Daisy, la cambrera seixentona, geu en dues cadires enfrontades . Una per la posició del 4 i l´altre per arrepenjar els peus. Darrera d´ella el cartell “Licor de Janipapo, sitio independencia”, sembla un acudit sobre el seu estat de somnolència o poder embriaguesa. Els clients paguen la ronda que amaga a la pitrera. Estic segur que d´aquí una estona podran deixar els billets sobre seu sense que s´en adoni.Tot i que pel respecte que tenen per la seva cantina els obligarà a una acció mes respectacle.
De tant en tant s´aixeca i revisa les taules per comprovar que no hi hagi ningú amb la gola seca. En marxa pausada arrossega les sabatilles d´estar per casa i deixa anar un somriure cada vegada que entrega sobre la taula una nova ronda de cervesa gelada. Torna al seu racó i amb alegria tarareja la lletra de la següent cançó.
El bar s´ha omplert de músics improvisats i públic entusiasta. Un tema darrera l´altre i la guitarra canvia sovint de mans. Pagode, Bossa nova, Axé, Forró... els ritmes varien segons qui rasca les cordes de l´unic instrument que anima la festa. El vespre s´allarga i la nit promet mantenir-se desperta per donar la benvinguda a un dilluns laboral. Y això evidentment sembla no importar a la majoria. No estem en un païs on les conseqüencies siguin precisament el mes important. Només ens queda un cigarret de clau i la darrera cervesa per decidir quin es el moment en que ens aixequem de taula.
Hem arribat aquí de tornada cap a l´habitació. Com fent veure que no volem anar a dormir quan la realitat es que ens resistim a tancar l´ultim dia d´aquest viatge. Encara portàvem la darrera caipirinha a la ma quan ens hem deixat convèncer per la invitació a participar en aquesta petita i tranquila festa.
Entre cançó i canço hem après sobre les rivalitats entre Pernambuco i Bahia, hem fet brindis per felicitar als artistes i hem respost a les preguntes obligades de que , qui i com sobre nosaltres. Disposats a banda i banda d´aquest local allargat hem assitit assegut s a una de les millors estones del viatge en sencilles cadires de cafeteria que impossibliten apalancarse gaire gràcies a la seva incomoditat.
Ens hem mirat i hem recorregut el continent de nou en una revolada. Ens hem somrigut per la bona sort i ens hem desitjat conservar-la.
Finalment ens hem acomiadat de tota la colla com qui es despedeix del llarg viatge. Una mica embriagats hem desfet les darres pases que ens han portat fins aquí com qui inicia la tornada. I sense entretenir-nos gaire hem caigut al llit com qui descansa després de dos mesos d´aventures. Com qui pretén en una nit recuperar forces per començar a córrer en una altra banda. Hem seguit agafats de la ma com qui pretén transmetre les coses que pensa.
I ens hem adormit satisfets com el que creu que ha fet les coses ben fetes, ha pres les les decisions encertades i ha complert els seus desitjos.
Hem somiat com el primer dia tot i tenir la feina feta.
Gràcies per llegir-nos.
Marta i Pep
De tant en tant s´aixeca i revisa les taules per comprovar que no hi hagi ningú amb la gola seca. En marxa pausada arrossega les sabatilles d´estar per casa i deixa anar un somriure cada vegada que entrega sobre la taula una nova ronda de cervesa gelada. Torna al seu racó i amb alegria tarareja la lletra de la següent cançó.
El bar s´ha omplert de músics improvisats i públic entusiasta. Un tema darrera l´altre i la guitarra canvia sovint de mans. Pagode, Bossa nova, Axé, Forró... els ritmes varien segons qui rasca les cordes de l´unic instrument que anima la festa. El vespre s´allarga i la nit promet mantenir-se desperta per donar la benvinguda a un dilluns laboral. Y això evidentment sembla no importar a la majoria. No estem en un païs on les conseqüencies siguin precisament el mes important. Només ens queda un cigarret de clau i la darrera cervesa per decidir quin es el moment en que ens aixequem de taula.
Hem arribat aquí de tornada cap a l´habitació. Com fent veure que no volem anar a dormir quan la realitat es que ens resistim a tancar l´ultim dia d´aquest viatge. Encara portàvem la darrera caipirinha a la ma quan ens hem deixat convèncer per la invitació a participar en aquesta petita i tranquila festa.
Entre cançó i canço hem après sobre les rivalitats entre Pernambuco i Bahia, hem fet brindis per felicitar als artistes i hem respost a les preguntes obligades de que , qui i com sobre nosaltres. Disposats a banda i banda d´aquest local allargat hem assitit assegut s a una de les millors estones del viatge en sencilles cadires de cafeteria que impossibliten apalancarse gaire gràcies a la seva incomoditat.
Ens hem mirat i hem recorregut el continent de nou en una revolada. Ens hem somrigut per la bona sort i ens hem desitjat conservar-la.
Finalment ens hem acomiadat de tota la colla com qui es despedeix del llarg viatge. Una mica embriagats hem desfet les darres pases que ens han portat fins aquí com qui inicia la tornada. I sense entretenir-nos gaire hem caigut al llit com qui descansa després de dos mesos d´aventures. Com qui pretén en una nit recuperar forces per començar a córrer en una altra banda. Hem seguit agafats de la ma com qui pretén transmetre les coses que pensa.
I ens hem adormit satisfets com el que creu que ha fet les coses ben fetes, ha pres les les decisions encertades i ha complert els seus desitjos.
Hem somiat com el primer dia tot i tenir la feina feta.
Gràcies per llegir-nos.
Marta i Pep
DARRERA PARADA, ESTÀS AL PARADÍS
Fernando de Noronha només te un defecte. Costa d´explicar amb paraules perquès es una illa diferent, com es el seu paisatge i com pot ser tant particularment encisadora.
D´antiga presó ha passat a icona del turisme sostenible de Brasil. Paradis del surf, el millor lloc per fer submarinisme del pais i platges increibles per disfrutar en solitari son punts a favor per rematar la jugada. Tampoc les fotos transmeten el que hem sentit revolcant-nos a les onades, pero espero que us serveixin per fer-vos una idea. Afegiré tant sols, per situar-vos un amica, que només està permesa l´estança de 700 persones al dia, que la costa està lliure de qualsevol intervenció hotelera i que el mes provables es que en un banyet sense complicacions en una de les seves salvatges platges comparteixis picina natural amb formes de vida marina tipus tortuga, tauró etc etc....
D´antiga presó ha passat a icona del turisme sostenible de Brasil. Paradis del surf, el millor lloc per fer submarinisme del pais i platges increibles per disfrutar en solitari son punts a favor per rematar la jugada. Tampoc les fotos transmeten el que hem sentit revolcant-nos a les onades, pero espero que us serveixin per fer-vos una idea. Afegiré tant sols, per situar-vos un amica, que només està permesa l´estança de 700 persones al dia, que la costa està lliure de qualsevol intervenció hotelera i que el mes provables es que en un banyet sense complicacions en una de les seves salvatges platges comparteixis picina natural amb formes de vida marina tipus tortuga, tauró etc etc....
jueves, 2 de junio de 2011
BUENOS AIRES ES COMO CONTABAS, SALÍ A PASEAR
Asseguts a taula d´un multitudinari dinar familiar, al que del nostre amic Rodolfo ens ha convidat, ens trobem conversant amb un viatger que les ha d´haber vist de tots colors. Als seus 90 anys, ens explica amb passió de qui desitja descubrir coses noves quin serà el seu proper viatge. Entre talls de carn de la parrilla y copes de vi la conversa flueix com si ens coneixéssim de sempre. Resulta encoretjador comprovar que hi ha qui ha aconseguit portar tant lluny un esperit tant jove.
Els dies a Buenos Aires es succeixen sense alts i baixos. Sense grans aconteixements , però amb prou intensitat com per disfrutar a cada minut d´una experiència interessant. Comprovem a cada pas que es una ciutat per víurela. Un cafè a mig matí en un local plè d´històries, una pasejada per un indret interessant, un dinar improvisat en una parrilla de barri. Difiícilment una guia de viatges podria donar gaires pisters de com es aquesta ciutat. A cada cantonada una anècdota, un lloc amb les seves particularitats i evidentment un motiu per aturar-se.
Tampoc hem fet tantes fotos. La vida cotidina d´aquesta urbe ens enganxa i sovint no dediquem tant temps a apretar el gallet de la càmera.
De nit , de dia, en familia o de la ma del nostre amic, creuem barris interminables. De resquitllada visitem algún indret mes important, però desseguida ens demostrem sense voler que els que ens enamora es deambular pels carrers sense rumb fixe. Acabarem la nit en un bar brasilè o en una sala de ball on lluny del circuit modern , cool i popular, encara es ballen tangos alternats amb salsa o aborrits hits radiofònics. No en va, la ciutat ens ensenya que es un cúmul de gent de tot arreu.
Dinarem una pasta farcida de gourmet en el restaurant de barri, o jalarem dolços a les confiteries que no poguem evitar d´entrar. Buenos Aires es una provocació per als sentits. I evidentment com ens repeteixen una i altre vegada, 4 dies no son res per una ciutat tant inmensa.
Els dies a Buenos Aires es succeixen sense alts i baixos. Sense grans aconteixements , però amb prou intensitat com per disfrutar a cada minut d´una experiència interessant. Comprovem a cada pas que es una ciutat per víurela. Un cafè a mig matí en un local plè d´històries, una pasejada per un indret interessant, un dinar improvisat en una parrilla de barri. Difiícilment una guia de viatges podria donar gaires pisters de com es aquesta ciutat. A cada cantonada una anècdota, un lloc amb les seves particularitats i evidentment un motiu per aturar-se.
Tampoc hem fet tantes fotos. La vida cotidina d´aquesta urbe ens enganxa i sovint no dediquem tant temps a apretar el gallet de la càmera.
De nit , de dia, en familia o de la ma del nostre amic, creuem barris interminables. De resquitllada visitem algún indret mes important, però desseguida ens demostrem sense voler que els que ens enamora es deambular pels carrers sense rumb fixe. Acabarem la nit en un bar brasilè o en una sala de ball on lluny del circuit modern , cool i popular, encara es ballen tangos alternats amb salsa o aborrits hits radiofònics. No en va, la ciutat ens ensenya que es un cúmul de gent de tot arreu.
Dinarem una pasta farcida de gourmet en el restaurant de barri, o jalarem dolços a les confiteries que no poguem evitar d´entrar. Buenos Aires es una provocació per als sentits. I evidentment com ens repeteixen una i altre vegada, 4 dies no son res per una ciutat tant inmensa.
EN PERITO MORENO
El famós Perito Moreno, cal veure,l.....és com anar a Barcelona i no veure la Sagrada Familia, no???
Doncs, de poc que ens quedem sense veure,l....perque el gel no ens va permetre agafar la carretera el dia pertinent, i sinó fos pq el Pep és l,home més tossut de la capa de la terra...no l,hauriem vist! En Pepe en una revolada va canviar el sentit de la marxa i em va dir: Marta hem d,anar a veure al Perito!
Cap allà hi falta gent, desviant la ruta de nou cap a Calafate i d,allà cap al glaciar. Us he de dir que la cosa impressiona! I molt!!!
Ens hi vam quedar força estona bocabadats, un glaciar de 70 metres d,alçada no es veu cada dia i l,entorn i un dia assoleiat van anar fent la resta......
Ve a ser com la perla del pacífico. Que destaca per si sola i ningú pot negar la seva grandesa.
Vàrem aprofitar per utilitzar-ho com a remate del tomate en un moment en que ja haviem desestimat la vista degut a la la llarga distàcia a la que ens trobàvem. Però que collons, malgrat ser una fita turística, malgrat no requerir d`aquell esforç que et fa assaborir els lloc d`una manera determinada y malgrat anar contra rellotge per poder entregar el carro llogat a Rio Gallegos , vàrem decidir que un clàssic del rock & roll com aquest no ens el podiem perdre.
I es cert que pasejar per una passarel•la que han construït a pocs metres de l`aparcament dels cotxes no es el mateix que caminar unes hores per arribar a un paratge desolat, però senyores i senyors aquest glaciar te la virtud de deixar amb la boca oberta al mes excèptic.
L´exprèriència acabaria sent diferent a tot el que hem fet fins ara. Fàcil, rodejats de gent i sense el mínim esforç per gaudir-ne. Però vaja, també son diferents els alfajors de la pastiseria dels del supermercat i no per això deixem de disfrutar-los per igual quan ens invaeix el desitg o la gana.
Un desprendiment de gel descumunal, el sorollam i l`emoció van valdre la pena!
Fetes les fotos de rigor, marxem cap a Rio Gallegos a tornar el cotxe i volar cap a Buenos Aires querida!
Doncs, de poc que ens quedem sense veure,l....perque el gel no ens va permetre agafar la carretera el dia pertinent, i sinó fos pq el Pep és l,home més tossut de la capa de la terra...no l,hauriem vist! En Pepe en una revolada va canviar el sentit de la marxa i em va dir: Marta hem d,anar a veure al Perito!
Cap allà hi falta gent, desviant la ruta de nou cap a Calafate i d,allà cap al glaciar. Us he de dir que la cosa impressiona! I molt!!!
Ens hi vam quedar força estona bocabadats, un glaciar de 70 metres d,alçada no es veu cada dia i l,entorn i un dia assoleiat van anar fent la resta......
Ve a ser com la perla del pacífico. Que destaca per si sola i ningú pot negar la seva grandesa.
Vàrem aprofitar per utilitzar-ho com a remate del tomate en un moment en que ja haviem desestimat la vista degut a la la llarga distàcia a la que ens trobàvem. Però que collons, malgrat ser una fita turística, malgrat no requerir d`aquell esforç que et fa assaborir els lloc d`una manera determinada y malgrat anar contra rellotge per poder entregar el carro llogat a Rio Gallegos , vàrem decidir que un clàssic del rock & roll com aquest no ens el podiem perdre.
I es cert que pasejar per una passarel•la que han construït a pocs metres de l`aparcament dels cotxes no es el mateix que caminar unes hores per arribar a un paratge desolat, però senyores i senyors aquest glaciar te la virtud de deixar amb la boca oberta al mes excèptic.
L´exprèriència acabaria sent diferent a tot el que hem fet fins ara. Fàcil, rodejats de gent i sense el mínim esforç per gaudir-ne. Però vaja, també son diferents els alfajors de la pastiseria dels del supermercat i no per això deixem de disfrutar-los per igual quan ens invaeix el desitg o la gana.
Un desprendiment de gel descumunal, el sorollam i l`emoció van valdre la pena!
Fetes les fotos de rigor, marxem cap a Rio Gallegos a tornar el cotxe i volar cap a Buenos Aires querida!
PUERTO NATALES I EL PAINE
Marxem a l,endemà cap a Torres del Paine, Puerto Natales resulta ser un lloc amb carisma i que conserva la personalitat però disposa de bones estructures per estar-hi a gust i passar.hi força dies.....tot i que la nostre intenció és no dormir-hi més que una nit, ens trobem que a les Torres del Paine només hi ha un Hotel obert i és el magnific i costosissim Explora. Decidim que per a les nostres butxaques és millor fer cami cada dia amunt i avalla direcció al Parc Natural, de fet no ens queda cap alternativa.
El Parc Natural resulta ser una meravella de la natura, un lloc per explorar amb calma tot caminant muntanya amunt, un lloc on descorbim llacs immensos d,aigua blau cristali del desgel, immensos glaciars i paissatges que impressionen i arriben a fer ‘por’.....pugem a veure les mítiques parets de les dues Torres, i novament després d,un esforç el lloc és impressionant! Impressionant!!! No hi ha paraules per descriure les emocions que em sobrevenen....una barreja de pánic i plaer davan de tanta immensitat i d,uns paissatges mai vistos abans!
També ens apropem aal Glaciar Grey, un lloc que és espectacular, bufa un vent que sembla que hagis de sortir d,una revolada cap a dalt d,un immens retall de gel perdut enmig del llag......tot plegat.....massa!!!!
Acabem les nostres jornades amb un pisco calafate (una beguda que encara no m,ha quedat clar si és Chilena o Peruana) i un bon soparet preparat al Hostel que hem trobat, un lloc ben tranquil, confortable i ben acompanyats ens deixem portar per converses amb els seus amocs o la resta de pocs turistes que ens acompanyen. Bon intercanvi d,idees i de somnis....que compartits encara semblen més reals.
El Parc Natural resulta ser una meravella de la natura, un lloc per explorar amb calma tot caminant muntanya amunt, un lloc on descorbim llacs immensos d,aigua blau cristali del desgel, immensos glaciars i paissatges que impressionen i arriben a fer ‘por’.....pugem a veure les mítiques parets de les dues Torres, i novament després d,un esforç el lloc és impressionant! Impressionant!!! No hi ha paraules per descriure les emocions que em sobrevenen....una barreja de pánic i plaer davan de tanta immensitat i d,uns paissatges mai vistos abans!
També ens apropem aal Glaciar Grey, un lloc que és espectacular, bufa un vent que sembla que hagis de sortir d,una revolada cap a dalt d,un immens retall de gel perdut enmig del llag......tot plegat.....massa!!!!
Acabem les nostres jornades amb un pisco calafate (una beguda que encara no m,ha quedat clar si és Chilena o Peruana) i un bon soparet preparat al Hostel que hem trobat, un lloc ben tranquil, confortable i ben acompanyats ens deixem portar per converses amb els seus amocs o la resta de pocs turistes que ens acompanyen. Bon intercanvi d,idees i de somnis....que compartits encara semblen més reals.
TOT CERCANT EL FITZ ROY
Però l,aventura continua, amb en Pep l,endemà sota un cel tapat pels nuvols i amb la neu al nostre voltant ens posem a caminar cap al Fitz Roy.....i el dia es veu ben tapat, però els prnostics diuen que per la tarda tot serà ben blau....així que enfilem muntanya amunt confinat en el servei meterologic i en que la cosa no es compliqui massa........poc a poc, anem passant boscos nevats i ponts improvitzats......i el dia es va obrint.....mentre uns baixen de la muntanya nosaltres apurem forces i llum per pujar fins ben amunt.....i en arribar veiem un espectacle meravellós, que ens emociona......el llac, la muntanya imponent del Fitz Roy i la neu......tot plegat un bon present al nostre esforç........apurem la baixada quasi corrent, però sense evitar fer més d,una fotografia d,aquell regal que ens ofereix la natura....entre reflexes i posta de sol.......en arribar al poble, és ja fosc, però un alfajor, i un bon soparet ens fan assentir que el Chalten es un gran lloc per tornar-hi amb més temps.
EL CHALTEN I ELS NOUS AMICS
Hem canviat la ruta per tal de retrobar-nos amb els nostres nous amics, dues catalanes que estan de viatge uns 7 mesos i que des del primer dia compartim uns farts de riure i complicitats.....i el nostre amic argenti en Rodolfo, amb qui hem passat els dos ultims dies, entre converses, asados i bones converses.
Arribats al Chalten recollim a la colla pesigolla i marxem cap al Chalten, la carretera és una d,aquestes llargues e interminables carreteres que et fan adonar que ets encara a la fi del món. En arribar, fa fred i les muntanyes estan totes tapades....en Pep ens convida a tenir paciència i ens parla de les dues muntanyes mítiques el Cerro Torre i el Fitz Roy......entre ambient muntanyer i una cabana dels anys 70 que hem torbat per fer-hi estada, desp´res d,un bon pollastre al curry anem a dormir.
El Chalten resulta ser una zona fantàstica per descobrir, ja sigui amb bici, caminant o amb cotxe....passem dos dies entre excursions i cerveses de vespre....veiem el Lago del Desierto, un llac immens envoltat de glaciars i de boscos frondosos, disfrutem junts d,un nou asadito....i l,endemà......provem de veure el Cerro Torre, però tot està massa ennuvolat i ens quedem amb el Gran Glaciar...que no té desperdici.....i entre converses, els riures i una mica de capoeira ens despedim dels nostres amics amb la recança de no saber ben bé quan els tornarem a veure.
Arribats al Chalten recollim a la colla pesigolla i marxem cap al Chalten, la carretera és una d,aquestes llargues e interminables carreteres que et fan adonar que ets encara a la fi del món. En arribar, fa fred i les muntanyes estan totes tapades....en Pep ens convida a tenir paciència i ens parla de les dues muntanyes mítiques el Cerro Torre i el Fitz Roy......entre ambient muntanyer i una cabana dels anys 70 que hem torbat per fer-hi estada, desp´res d,un bon pollastre al curry anem a dormir.
El Chalten resulta ser una zona fantàstica per descobrir, ja sigui amb bici, caminant o amb cotxe....passem dos dies entre excursions i cerveses de vespre....veiem el Lago del Desierto, un llac immens envoltat de glaciars i de boscos frondosos, disfrutem junts d,un nou asadito....i l,endemà......provem de veure el Cerro Torre, però tot està massa ennuvolat i ens quedem amb el Gran Glaciar...que no té desperdici.....i entre converses, els riures i una mica de capoeira ens despedim dels nostres amics amb la recança de no saber ben bé quan els tornarem a veure.
domingo, 22 de mayo de 2011
PER LA RUTA 40
A l,Hotel Covadonga de Rio Gallegos, el rellotge es va aturar fa molt de temps. Els radiadors de ferro colat, els complements de bany de llautó gruixut, i les portes i finestres repintades una i altra vegada, són el testimoni d,una època gloriosa de l,Argentina. L,establiment fundat als anys 30, senzill però confortable, conserva les rajoles originals polides per la neteja diaria dels darrers 80 anys. El caire modest de l,establiment queda compensat amb un personal ben abillat que li dóna categoria.
Arribats a mitjanit després d,un intens dia dalt del 4x4, és se,n,s cap dubte un bon lloc per fer parada i fonda.
Aquesta vegada intentar llevar-nos d,hora tenia l,objectiu de cubrir una llarga distància, només calia deixar el nostre amic Rodolfo al Lago Esconddido, i seguir el camí. Però ja ens coenixem i a aquestes alçades, la barreja de dos catalanas amb un italo espanyol nascut a buenos Aires, és la combinació perfecte per oblidar el pla inicial i acavar cercant per carreteres de terra llacs, boscos, i muntanyes amb l,excusa de que probablement aqui no hi tornarem.
L,intrèpid Pepe el descu
bridor, decideix que cal anar més enllà, normalment no s,equivoca i sempre troba alguna cosa....tot i que hem de renunciar al nostre timming previst, l,aventura s,ho val. Entre carreteres verges emboscades, descubrim llacs i riberes, i ens deixem portar per la fam de coneixer més.....fins que en un revolt inesperat el meravellllos 4x4 suzuki gran vitara queda embarrancat entre brnaques i fang......i aquí s,inicia la gran fita del dia....com traiem el cotxe d,aquell paradís inhabitat? És el nostre 4x4 un tot terreny de pa sucat amb oli?
Rebufecs, riures, positivisme, ante todo calma y ACTITUD....aquest és el nostre lema, actitud per aforntar amb alegria el que la vida et depari.......2 horetes ben bones són necessàries per poder rematar la jugada, i marxar d,allà convençuts que el dia es mereix un bon vi i un bon dinar.
En acabar el dinar, i amb la bona intenció d,ajudar a tothom i el crit ben al te alguien va para Usuahia, la Marta es treu un conductor que retornarà al nostre amic a Usuahia, bé, una sextogenaria conductora, acompanyada de dos gossets que promet ser una rival de categoria per la dialèctica del nstre fill adoptat.
Arribats a mitjanit després d,un intens dia dalt del 4x4, és se,n,s cap dubte un bon lloc per fer parada i fonda.
Aquesta vegada intentar llevar-nos d,hora tenia l,objectiu de cubrir una llarga distància, només calia deixar el nostre amic Rodolfo al Lago Esconddido, i seguir el camí. Però ja ens coenixem i a aquestes alçades, la barreja de dos catalanas amb un italo espanyol nascut a buenos Aires, és la combinació perfecte per oblidar el pla inicial i acavar cercant per carreteres de terra llacs, boscos, i muntanyes amb l,excusa de que probablement aqui no hi tornarem.
L,intrèpid Pepe el descu
bridor, decideix que cal anar més enllà, normalment no s,equivoca i sempre troba alguna cosa....tot i que hem de renunciar al nostre timming previst, l,aventura s,ho val. Entre carreteres verges emboscades, descubrim llacs i riberes, i ens deixem portar per la fam de coneixer més.....fins que en un revolt inesperat el meravellllos 4x4 suzuki gran vitara queda embarrancat entre brnaques i fang......i aquí s,inicia la gran fita del dia....com traiem el cotxe d,aquell paradís inhabitat? És el nostre 4x4 un tot terreny de pa sucat amb oli?
Rebufecs, riures, positivisme, ante todo calma y ACTITUD....aquest és el nostre lema, actitud per aforntar amb alegria el que la vida et depari.......2 horetes ben bones són necessàries per poder rematar la jugada, i marxar d,allà convençuts que el dia es mereix un bon vi i un bon dinar.
En acabar el dinar, i amb la bona intenció d,ajudar a tothom i el crit ben al te alguien va para Usuahia, la Marta es treu un conductor que retornarà al nostre amic a Usuahia, bé, una sextogenaria conductora, acompanyada de dos gossets que promet ser una rival de categoria per la dialèctica del nstre fill adoptat.
PRIMER ASADITO
Ens llevem amb lentitud, perquè el dia no acompanya, i amb el nostre nou company d,aventures en Rodolfo decidim comprar carn i fer un bon asadito, tot i la seva barreja vasco italiana, ell ens convens que té bona mà pel tema.
Marxem a fer la Ruta J, i quedem meravellats per tanta bellesa natural.....boscos profunds d,arbres trencats i secs, combinats amb fullaraca de colors de tardor, i cavalls, i vaques i al fons, el mar del canal Beaggle.....tot plegat una jornada memorable que completem amb l,asadito fantàstic i dues ampolles de vi.....mentre com en un ritual satànic els dos nois s,inicien en els cants de la capoeira, i entre paranues i o sim sim sim....deixem que es fongui la tarda i s,apàgui el sol.
Marxem a fer la Ruta J, i quedem meravellats per tanta bellesa natural.....boscos profunds d,arbres trencats i secs, combinats amb fullaraca de colors de tardor, i cavalls, i vaques i al fons, el mar del canal Beaggle.....tot plegat una jornada memorable que completem amb l,asadito fantàstic i dues ampolles de vi.....mentre com en un ritual satànic els dos nois s,inicien en els cants de la capoeira, i entre paranues i o sim sim sim....deixem que es fongui la tarda i s,apàgui el sol.
PATAGONIA
Ens hem trobat a la fi del mon descansant després de la llarga travessia que ens ha portat de Caracas a Ushuaia. Sense pensar si aquest era el lloc hem decidit de passar mes dies dels previstos.
I tot s´ha anat succeïnt imprevisiblement. Seguint la tònica del viatge hem deixat que els nostres destins quedésin marcats pel do de la casualitat.
I així hem anat a parar a un hostel que per alegria nostra ha satisfet els nostres estandards de comfort . Hem conegut el grup de persones perfectes per compartir els dies a Tierra de Fuego. I hem confiat en la inmensa bona sort que ens ha portat a descubrir paisatges ,conèixer persones i tatsar aliments que tant sols pots trobar a terres tant llunyanes com aquesta.
Hem comfirmat amb els peus dins de la láigua gèlida i clara, a 17000km d´Alaska que el cal es presentar-se devant d´un repte amb actitud. I hem rigut i elucobrat sobre com reinventar les nostres vides acompanyats d`animes bessones que han vingut a creuar-se al nostre pas.
No importa tant si les conclusions les treiem acte seguit de de ser valents i llençar-nos pendent avall per la neu a les faldes del glaciar Martial o pasejant sorpresos pel canvi de llums a la riba del canal Beagle inmersos en el paisatge d´arbres pentinats pel vent de la Ensenada ????? . La imperterita timidesa de l´assoleiament austral desperta en el paisatge matisos de colors que no estem acosotumats a veure. Tardor en estat pur que fa llevar del nostree interior unes ganes boges de viure i optar si s´escau per un canvi de direcció.
I tot s´ha anat succeïnt imprevisiblement. Seguint la tònica del viatge hem deixat que els nostres destins quedésin marcats pel do de la casualitat.
I així hem anat a parar a un hostel que per alegria nostra ha satisfet els nostres estandards de comfort . Hem conegut el grup de persones perfectes per compartir els dies a Tierra de Fuego. I hem confiat en la inmensa bona sort que ens ha portat a descubrir paisatges ,conèixer persones i tatsar aliments que tant sols pots trobar a terres tant llunyanes com aquesta.
Hem comfirmat amb els peus dins de la láigua gèlida i clara, a 17000km d´Alaska que el cal es presentar-se devant d´un repte amb actitud. I hem rigut i elucobrat sobre com reinventar les nostres vides acompanyats d`animes bessones que han vingut a creuar-se al nostre pas.
No importa tant si les conclusions les treiem acte seguit de de ser valents i llençar-nos pendent avall per la neu a les faldes del glaciar Martial o pasejant sorpresos pel canvi de llums a la riba del canal Beagle inmersos en el paisatge d´arbres pentinats pel vent de la Ensenada ????? . La imperterita timidesa de l´assoleiament austral desperta en el paisatge matisos de colors que no estem acosotumats a veure. Tardor en estat pur que fa llevar del nostree interior unes ganes boges de viure i optar si s´escau per un canvi de direcció.
SANTIAGO DE CHILE
Agafem un avió per solventar la gran distància i arribar abans a casa la Fran, l,amiga d,en pep que ens ve a buscar a l,aeroport i ens tracta com si fóssim la seva familia! L,acollida no pot ser més gran, els dos dies a casa la fran són un somni per als nostres estòmacs i per les ganes de sentir-nos en familia.
Ens porta a sopar, fem diumenge de dinar familiar, i acabem la jornada santiaguera compartint una paella que fa el Pep i xerraant fins a altes hores de la matinada. Tot plegat un kit kat en el nostre viatge, que ens ajuda a recuperar forces i saber que tot està superant les nostres espectatives!
Ens porta a sopar, fem diumenge de dinar familiar, i acabem la jornada santiaguera compartint una paella que fa el Pep i xerraant fins a altes hores de la matinada. Tot plegat un kit kat en el nostre viatge, que ens ajuda a recuperar forces i saber que tot està superant les nostres espectatives!
sábado, 14 de mayo de 2011
REFLEXIONS : 21 de julio, abrazos
No he entès mai aquesta mania que tenen els qui posen noms als carrers d´anomenar-los per la data en que un dia va esdevenir un fet important. A la llarga les dates es converteixen en noms que la gent familiaritza però que segurament la majoria no recorden a que es deuen. Per l´extranger despistat com jo acaba sent un embolic , per no dir un mal son. Als dos minuts de dirigir-me cap a 9 de julio em creuo amb 7 de mayo i mes tard amb 21 de julio. Julio , junio , junio julio. Que era el 15 , el 23 o el 21. A mi de dates em queden poques mes que la del 7 de julio San Fermin... Així que opto per les indicacions basades en la distància. 1000 números a la dreta i 4 quadres a l´esquerra. Matemàtic. Tocat i enfonsat. I si cal m´aproximo de mica en mica com una peça d`escacs moguda amb per mans inexpertes però estratègiques.
Una pregunta que no sol fallar per aquestes latituds si vols trobar el centre es preguntar per la plaça d`armes. No sol fallar fins que arribes a ciutats com Cordoba on el centre es San Martin i el subcentre Colon. Les ciutats quadriculades i sense referències geogràfiques decididament no em van. La Marta en canvi se sent com peix a l´aigua. S´orienta amb facilitat només atenet als rètols de les botigues
Finalment arribem al meeting point on un amic o ocnegut ens espera. Y per tant sorgeig el segón dubte del dia. Com collons es saluden per aquí? Des de que vaig sortir de barna el 4 de novembre he intentat portar una mena dé strategia per no trobar-me en situacions ridícules com anar a donar la ma i que et fagin un petó o fer una abraçada i topar-te amb un morreig de resquitllada. Es una lluita entre mostrar-se segur i prudent extenent la ma o intentar saber-se adaptar .........
Una pregunta que no sol fallar per aquestes latituds si vols trobar el centre es preguntar per la plaça d`armes. No sol fallar fins que arribes a ciutats com Cordoba on el centre es San Martin i el subcentre Colon. Les ciutats quadriculades i sense referències geogràfiques decididament no em van. La Marta en canvi se sent com peix a l´aigua. S´orienta amb facilitat només atenet als rètols de les botigues
Finalment arribem al meeting point on un amic o ocnegut ens espera. Y per tant sorgeig el segón dubte del dia. Com collons es saluden per aquí? Des de que vaig sortir de barna el 4 de novembre he intentat portar una mena dé strategia per no trobar-me en situacions ridícules com anar a donar la ma i que et fagin un petó o fer una abraçada i topar-te amb un morreig de resquitllada. Es una lluita entre mostrar-se segur i prudent extenent la ma o intentar saber-se adaptar .........
TXEMA TROMPETARI I LA PATA DE LA TUERTA
Amics la situació no pot ser més maca i surrealista alhora, allotjats a casa d,un music amic d,en Pep, descobrim les arrels de la creativitat a Córdoba, lo que se cuece en los antors argentinos....el resultat és una barreja de musica i canalles, .....des de la cuina els escoltem i jo personalment els admiro...m,agrada la gent que decideix i s,atreveix a convertir la seva vida en una mena de procés antisistema on tot surt i torna a partir de la creativitat,m de les anades d,olla i de la necessitat de voler i poder dir quelcom d,interessant i possiblement d,una intenció profunda de voler canviar el món, combinat amb cert ego que necessita aflorar......
El conjunt resulta ser un concert canalla improvitzat a casa del Txema, on les trompetes i la bateria amb dos baixos i uns tambors embolcallen la casa i el carrer de musica i de ganes de més.......
Ostres tu, Argentina em confirma que és un lloc on val la pena ser-hi si el que t,interessa és crear i tens ganes de dir quelcom....imagino visquent un temps aquí i retrobant quelcom que fa temps ha quedat amagat sota el coixi....recupero les ganes de recuperar l,energia per crear i fer alguna que altra canallada......val la pena, és l,essencia de tot plegat.....
El conjunt resulta ser un concert canalla improvitzat a casa del Txema, on les trompetes i la bateria amb dos baixos i uns tambors embolcallen la casa i el carrer de musica i de ganes de més.......
Ostres tu, Argentina em confirma que és un lloc on val la pena ser-hi si el que t,interessa és crear i tens ganes de dir quelcom....imagino visquent un temps aquí i retrobant quelcom que fa temps ha quedat amagat sota el coixi....recupero les ganes de recuperar l,energia per crear i fer alguna que altra canallada......val la pena, és l,essencia de tot plegat.....
CÓRDOBA I LES EMPANADA ARGENTINES
De bon matí deixem Bolivia i entrem a Argentina per la Quiaca, un poble frontere que no té cap gràcia però on comprem passatges perCórdoba....després de 20h de bus arribem a Córdoba, amb les ganes de menjar bé, dormir i passejar tot fent l,urbanita.
A Córdoba anem a veure al Txema, un amic d,en Pep que és músic i que ens convida a casa seva. El lloc és una meravllea, una casa amb un jardí on el solet i la bona conversa ens embauquen fins tard!
Decidim també visitar la seu del grup de Capoeira a Argentina, i ens torbem amb una molt bona acollida, i una magnifica roda, queco mpartim amb ganes de fer esport i de sentir-nos com a casa. En Pep cada vegada veu més clar que s,hi ha de posar, perquè el dia que fem familia es una bona manera de fer esport compartint-lo amb la familia. A més descobrim que també és un bon motiu per compartir mentre viatges!
Al vespre marxem cap a casa, que volem veure l,assaig que té el Txema amb la seva banda canalla, i quina sorpresa quan descobrim el costat més salvatge i creatiu de córdoba
A Córdoba anem a veure al Txema, un amic d,en Pep que és músic i que ens convida a casa seva. El lloc és una meravllea, una casa amb un jardí on el solet i la bona conversa ens embauquen fins tard!
Decidim també visitar la seu del grup de Capoeira a Argentina, i ens torbem amb una molt bona acollida, i una magnifica roda, queco mpartim amb ganes de fer esport i de sentir-nos com a casa. En Pep cada vegada veu més clar que s,hi ha de posar, perquè el dia que fem familia es una bona manera de fer esport compartint-lo amb la familia. A més descobrim que també és un bon motiu per compartir mentre viatges!
Al vespre marxem cap a casa, que volem veure l,assaig que té el Txema amb la seva banda canalla, i quina sorpresa quan descobrim el costat més salvatge i creatiu de córdoba
SEGONA ETAPA
El punt d` inflexió dà quest viatge ja començá a quedar enrera. L`aconteixement que articulava la travessia per sudamèrica, el casament a Bolivia ha estat realment envoltat d`emocions. Deixem al padrí a l`aeroport, passem les últimes hores resolent la lógistica de la següent part del viatge. Es la màgia de la improvització.
4 DIES VOLTANT UYUNI
Després de l,experiència a Sajama, pensem que res més ens pot impressionar tant, però la cosa promet quan arribem a Tupiza, on hem decidit tirar la casa per la finestra i fer una excursió programada de 4 dies amb 4x4....)d,altra banda és la única manera d,entrar al park natural)...aquest cop els nostres acompanyants són una parella de francesos, d,uns 65 anys......des de l,inici ens posem a parlar de viatges...i la nostra sorpresa va en augment quan ens expliquen tots els llocs que han visitat, i que van recórrer el món durant 6 anys amb un catamaran, amb els seus 3 fills, que en aquella època tenien 10, 7 i 4 anys!!!! Ostres tu! Són els nostres ídols! Preguntem i escoltem i ens deixem embaucar per tanta aventura, somiant quepotser nosaltres també tindrem algun dia el coratge i els calers per fer-ho!
Ells són una parella molt interessant, bona conversa, i molt bons companys de viatge! El recorregut el fem acompanyats d.un xofer-guia molt professional i d,una cuinera que cuina delicies. Visitem lagunes, i muntanyes, ens torbem perduts en un entorn ple de sorpreses, pocs pobalts, molta soledat i en definitiva un lloc que impacta i emociona de nou!
En Pep m,explica la vegada que va venir ell en bici, s,emociona i m,emociona amb els records d,aquell gran repte, i jo l,imagino perdut en aquell indret i se,m posa la pell de gallina....veiem muntanyes de colors, ens aturem a la laguna verde, d,un color turquesa que enamora, passem per deserts de pedres, i muntanyes curvades....pugem fins a quasi 5000m d,alçada, mentre masteguem coca i xerrem amb els nostres nous amics.......dormim a la laguna colorada, on hi conviuen flamencs roses i blancs......i finalment l,ultim dia arribem a l,esperat salar d,uyuni, ......un mar blanc, que tot i haver.ne vist fotos impressiona per la seva immensitat, pels reflexes de la llum en sortir el sol, per la bellesa del seu horitzó!
Un cop més Bolivia ens sorprén com a viatge, és un país que ho té tot per disfrutar una aventura: natura, gent amable, menjar bo, és econòmic, i sobretot és molt variat i amb unes tradiciona arrelades.
Tanquem aquesta primera etapa, ens despedim dels nostres amics francesos, no sense abans prometre que ens convidem mutuament a visitar-nos a les respectives cases...Paris i Barcelona serna propers destins. Els saludem amb la recança de qui no es vol separar de la parella d,aventures, desp´res de 4 dies de voltar món plegats! Però l,aventura continua i comença així la segona etapa del viatge!
Ells són una parella molt interessant, bona conversa, i molt bons companys de viatge! El recorregut el fem acompanyats d.un xofer-guia molt professional i d,una cuinera que cuina delicies. Visitem lagunes, i muntanyes, ens torbem perduts en un entorn ple de sorpreses, pocs pobalts, molta soledat i en definitiva un lloc que impacta i emociona de nou!
En Pep m,explica la vegada que va venir ell en bici, s,emociona i m,emociona amb els records d,aquell gran repte, i jo l,imagino perdut en aquell indret i se,m posa la pell de gallina....veiem muntanyes de colors, ens aturem a la laguna verde, d,un color turquesa que enamora, passem per deserts de pedres, i muntanyes curvades....pugem fins a quasi 5000m d,alçada, mentre masteguem coca i xerrem amb els nostres nous amics.......dormim a la laguna colorada, on hi conviuen flamencs roses i blancs......i finalment l,ultim dia arribem a l,esperat salar d,uyuni, ......un mar blanc, que tot i haver.ne vist fotos impressiona per la seva immensitat, pels reflexes de la llum en sortir el sol, per la bellesa del seu horitzó!
Un cop més Bolivia ens sorprén com a viatge, és un país que ho té tot per disfrutar una aventura: natura, gent amable, menjar bo, és econòmic, i sobretot és molt variat i amb unes tradiciona arrelades.
Tanquem aquesta primera etapa, ens despedim dels nostres amics francesos, no sense abans prometre que ens convidem mutuament a visitar-nos a les respectives cases...Paris i Barcelona serna propers destins. Els saludem amb la recança de qui no es vol separar de la parella d,aventures, desp´res de 4 dies de voltar món plegats! Però l,aventura continua i comença així la segona etapa del viatge!
EL DESERT DE SAJAMA
Ens despedim de la Paz, amb ganes de continuar amb l,aventura i encara nervis dels aconteixaments passats.....les presses, els nervis, les comilonas, i sobretot el carinyu que tothom ens ha prodigat...padrins, testimonis, tiets, amics i familia en la distancia......
Agafem un autobus que ens ha de deixar a la carretera i d,allà hem de veure qui ens porta cap al poble de Sajama, .....Sajama és un parc natural, la muntanya més alta de Bolivia, un poblet aïlat on es mantenen encara les tradicions andines. Sajama és tot això, però sobretot un lloc on poder descansar, on amb una mirada de 360 graus ho tens cobert tot des del mateix punt de vista, un indret on veure córrer vicunyes amb llibertat. És la plana que separa els volcans de Parinacota i Pomnerata amb el gran nevado Sajama.
Després d,aquetsa descripició feta per en Pep, us podeu imaginar l,emoció que em contagia quan arribem a la carretrea....som enmig del no res, esperant que algú ens porti cap al poble.....a banda i banda desert andí i les muntanyes imponents a més de 4000 metres.....una mica amb un globus al capi després dhaver compartit micro carro amb gent autòctona, entre gallines, nens i avis......arribem finalment al poble.
El lloc resulta ser un paradís natural i verge, on hi passem 2 dies, de descans, de riures, d,excursions tranquil.les....ens banyem a les termes naturals, dormim, ens imaginem pujant els volcans, en Pep m,explica repetides vegades la seva aproximació, ara fa 10 anys amb en Toti....i decidim que s,hi ha de tornar, amb amics i amb familia, però és un lloc que el pas del temps encara no ha pervertit, i que l,impacte de la natura és important.
Agafem un autobus que ens ha de deixar a la carretera i d,allà hem de veure qui ens porta cap al poble de Sajama, .....Sajama és un parc natural, la muntanya més alta de Bolivia, un poblet aïlat on es mantenen encara les tradicions andines. Sajama és tot això, però sobretot un lloc on poder descansar, on amb una mirada de 360 graus ho tens cobert tot des del mateix punt de vista, un indret on veure córrer vicunyes amb llibertat. És la plana que separa els volcans de Parinacota i Pomnerata amb el gran nevado Sajama.
Després d,aquetsa descripició feta per en Pep, us podeu imaginar l,emoció que em contagia quan arribem a la carretrea....som enmig del no res, esperant que algú ens porti cap al poble.....a banda i banda desert andí i les muntanyes imponents a més de 4000 metres.....una mica amb un globus al capi després dhaver compartit micro carro amb gent autòctona, entre gallines, nens i avis......arribem finalment al poble.
El lloc resulta ser un paradís natural i verge, on hi passem 2 dies, de descans, de riures, d,excursions tranquil.les....ens banyem a les termes naturals, dormim, ens imaginem pujant els volcans, en Pep m,explica repetides vegades la seva aproximació, ara fa 10 anys amb en Toti....i decidim que s,hi ha de tornar, amb amics i amb familia, però és un lloc que el pas del temps encara no ha pervertit, i que l,impacte de la natura és important.
ALBUM DE CASAMENT
Aquí teniu un álbum de la familia i els amics compartint amb nosaltres el casament!
perquè encara que en la distància van haver-hi xinxins de cava a la nostra salut!
Merci a tots!
perquè encara que en la distància van haver-hi xinxins de cava a la nostra salut!
Merci a tots!
jueves, 5 de mayo de 2011
LA PAZ I EL CASAMENT!
24-26 D,ABRIL 2011
Finalment arribem a La Paz, amb una barreja de nervis i emoció, fruit de lo important que serà aquesta ciutat per nosaltres. L’arribada és interessant, moviment de cotxes i autobusos, decidim apropar-nos a l’aeroport per esperar l,arribada del padrí! Que desde Lima ha agafat un avió per a tant memorable missió.
Arriba en Toti, i porta un globus per l,alçada considerable, però impertèrrit escolta les ganes d,explicar-li les aventures viscudes.....és agradable augmentar el nombre de intergrants al grup, ara som tres i aixó amenitza més les converses.
Visitem al Padre Gramunt, ens allotgem an una Hotel anomenta República, la casa d,un ex ministre de principis de segle XX....i comencem a pensar en els preparatius: que si una planxa, que si anar a la parròquia, que si ens falta un testimoni, que si un restaurant per dinar....
L,endemà dia 25 d,abril del 2011, ens llevem d,horeta, i somriem ...alguna cosa ha de passar...estàs nerviosa? No i tu? Home una mica......marxem cap a la Parròquia a parlar amb el Vicari, doncs el pàrroc va morir divendres passat...ens acompanya la Daniela una noia Boliviana que serà la nostra salvació.
En arribar el vicari, amb cara de pocs amics ens informa que per fer els tràmits cal un mes!!! I que per casar-nos necessitem a part dels testimonis dos padrins, casats per l,esglèsia i que hagin set una exemple per a nosaltres. Ens mirem, somriem i el cervell comença a buscar excuses per veure si trobem una sortida....ekegant si mes no! De mentres el Padre Gramunt ja està organitzant la capella i posant-hi flors, i ha trucat al fotògraf de l,agencia de noticies Fides perquè vingui a cubrir l.evento!....i el vicari ens surt ara amb tot allò!
Per gràcia divina ens diu que si li presentem tots els papers demà ens ho fa en un plis plas! I la Daniela, crida espontànea, mis abuelos! Mis abuelos pueden ser vuestros padrinos!
Total, corrents marxem a veure al Padre, Padre! Qué hacemos? El Padre, que l,edat i l,experiencia l,han fet un home pràctic, decideix amb un somriure de complicitat que ens casa igualment a les 11h i que demà ja farem els papers! Visca!!!!!!!!!!!!!
Corrents cap a l,Hotel, a canviar-nos......sortim de l,Hotel i agafem un taxi...però on hem d,anar? Ningu recorda el nom de la capella ni del carrer, i ja fa estona que ens esperen........finalment gràcies al gps del Pepe arribem a la capella, que és a tocar de la parròquia, i amagant-nos darrera els cotxes per evitar que el Vicari ens vegi, aconseguim entrar a la capella.
La Capella és una estança d,una escola privada de jesuïtes, és una capella que fa paxoca, si no fos per l,escut nacional que té a una banda i que ens recorda que no fa gaire a espanya qui manava
El casament es desenvolupa de manera senzilla i natural, però ben emotiva......després marxem cap a La Suisse....el millor restaurant de Las Paz....on celebrem entre plats suculents, vi i pisco (una espècie de caipirinha boliviana) que ja som marit i muller!
El dinar es fa llarg i divertit, entre converses i ganes de passar la tarda nari nant, .....ara, en tornar a l,hotel no ens podem ni moure de tant que hem endrapat!
Acabem el dia sortint a passejar i prenent una amanideta per ajudar a tirar avall, i anem a dormir pensant que demà hem de fer veure amb el pàrroc que encara no estem casats, a veure si així ens signa el paperam per fer.ho tot plegat una mica legal, ni que sigui davant del vaticà.......donat que el cònsol no ha vingut, això fa que pel civil no sé pas si té algun reconeixament....haurem de repetir cerimònia......aixo serà un casament ben llarg en el temps i l,espai......
Finalment arribem a La Paz, amb una barreja de nervis i emoció, fruit de lo important que serà aquesta ciutat per nosaltres. L’arribada és interessant, moviment de cotxes i autobusos, decidim apropar-nos a l’aeroport per esperar l,arribada del padrí! Que desde Lima ha agafat un avió per a tant memorable missió.
Arriba en Toti, i porta un globus per l,alçada considerable, però impertèrrit escolta les ganes d,explicar-li les aventures viscudes.....és agradable augmentar el nombre de intergrants al grup, ara som tres i aixó amenitza més les converses.
Visitem al Padre Gramunt, ens allotgem an una Hotel anomenta República, la casa d,un ex ministre de principis de segle XX....i comencem a pensar en els preparatius: que si una planxa, que si anar a la parròquia, que si ens falta un testimoni, que si un restaurant per dinar....
L,endemà dia 25 d,abril del 2011, ens llevem d,horeta, i somriem ...alguna cosa ha de passar...estàs nerviosa? No i tu? Home una mica......marxem cap a la Parròquia a parlar amb el Vicari, doncs el pàrroc va morir divendres passat...ens acompanya la Daniela una noia Boliviana que serà la nostra salvació.
En arribar el vicari, amb cara de pocs amics ens informa que per fer els tràmits cal un mes!!! I que per casar-nos necessitem a part dels testimonis dos padrins, casats per l,esglèsia i que hagin set una exemple per a nosaltres. Ens mirem, somriem i el cervell comença a buscar excuses per veure si trobem una sortida....ekegant si mes no! De mentres el Padre Gramunt ja està organitzant la capella i posant-hi flors, i ha trucat al fotògraf de l,agencia de noticies Fides perquè vingui a cubrir l.evento!....i el vicari ens surt ara amb tot allò!
Per gràcia divina ens diu que si li presentem tots els papers demà ens ho fa en un plis plas! I la Daniela, crida espontànea, mis abuelos! Mis abuelos pueden ser vuestros padrinos!
Total, corrents marxem a veure al Padre, Padre! Qué hacemos? El Padre, que l,edat i l,experiencia l,han fet un home pràctic, decideix amb un somriure de complicitat que ens casa igualment a les 11h i que demà ja farem els papers! Visca!!!!!!!!!!!!!
Corrents cap a l,Hotel, a canviar-nos......sortim de l,Hotel i agafem un taxi...però on hem d,anar? Ningu recorda el nom de la capella ni del carrer, i ja fa estona que ens esperen........finalment gràcies al gps del Pepe arribem a la capella, que és a tocar de la parròquia, i amagant-nos darrera els cotxes per evitar que el Vicari ens vegi, aconseguim entrar a la capella.
La Capella és una estança d,una escola privada de jesuïtes, és una capella que fa paxoca, si no fos per l,escut nacional que té a una banda i que ens recorda que no fa gaire a espanya qui manava
El casament es desenvolupa de manera senzilla i natural, però ben emotiva......després marxem cap a La Suisse....el millor restaurant de Las Paz....on celebrem entre plats suculents, vi i pisco (una espècie de caipirinha boliviana) que ja som marit i muller!
El dinar es fa llarg i divertit, entre converses i ganes de passar la tarda nari nant, .....ara, en tornar a l,hotel no ens podem ni moure de tant que hem endrapat!
Acabem el dia sortint a passejar i prenent una amanideta per ajudar a tirar avall, i anem a dormir pensant que demà hem de fer veure amb el pàrroc que encara no estem casats, a veure si així ens signa el paperam per fer.ho tot plegat una mica legal, ni que sigui davant del vaticà.......donat que el cònsol no ha vingut, això fa que pel civil no sé pas si té algun reconeixament....haurem de repetir cerimònia......aixo serà un casament ben llarg en el temps i l,espai......
COPACABANA
23 d,abril del 2011
De bon matí marxem cap a Copacabana....i entrem a Bolivia, l,entrada a Bolivia és en una barreja d,emocions, d,una banda pel cada dia més proper casori, i de l,altra perquè per tots dos Bolivia representa i està conectat amb alguna cosa interna molt emotiva. Pel Pep pel seu viatge en bici recorrent les muntanyes d,aques país, i per mi, perquè des de petita somiava en venir a visitar al meu tiet de les amèriques!
Només arribar i degut al mal d,alçada, decidim fer un prova d,acuntura que diuen va tan bé...ens punxem les orelles per ajudar a baixar la pressió, entre riures i una mica de sadisme, no sé pas si ho aconseguim, però decidim sortir de l,hotel, convencuts que d,alguna cosa ha servit aquella carnisseria ....
Copacabana resulta ser una espècies de Lloret de Mar a la Boliviana, però amb gràcia.....com que és divendres sant el poble és ple ple de visitants autòctons que aprofiten al màxim la suposada tranquilitat del lloc......la platja és plena de; tendes de campanya, ànecs de plàstic flotants, families senseceres, amb llames i d,altres animals, cotxes decorats i beneïts, paradetes de menjar, i de merchandaising de tota mena......i cervesa, molta cervesa per tot arreu!
Ens ho mirem entre divertits i encuriosits, però marxem a investigar una mica mésels voltants.....pugem llavors, fent molts esforços de respiració, doncs comencem a notar els 4000 metres d,alçada i hem d,anar ben a poc a poc......un cop a dalt de la muntanya tenim les vistes perfectes de la ciutat i els seus entorns......i la nostra sorpresa és que allà també hi ha autòctons divertint-se entre cervesa, borrachera, riures, i un munt de jocs improvitzats.
Al vespre, baixa la temperatura en picat, i decidim fer-nos un homenatge pre boda en un restaurant bonissim, que ens serveis una carn que es desfà a la boca i que ens prometen uns postres que són la gran debilitat.
De bon matí marxem cap a Copacabana....i entrem a Bolivia, l,entrada a Bolivia és en una barreja d,emocions, d,una banda pel cada dia més proper casori, i de l,altra perquè per tots dos Bolivia representa i està conectat amb alguna cosa interna molt emotiva. Pel Pep pel seu viatge en bici recorrent les muntanyes d,aques país, i per mi, perquè des de petita somiava en venir a visitar al meu tiet de les amèriques!
Només arribar i degut al mal d,alçada, decidim fer un prova d,acuntura que diuen va tan bé...ens punxem les orelles per ajudar a baixar la pressió, entre riures i una mica de sadisme, no sé pas si ho aconseguim, però decidim sortir de l,hotel, convencuts que d,alguna cosa ha servit aquella carnisseria ....
Copacabana resulta ser una espècies de Lloret de Mar a la Boliviana, però amb gràcia.....com que és divendres sant el poble és ple ple de visitants autòctons que aprofiten al màxim la suposada tranquilitat del lloc......la platja és plena de; tendes de campanya, ànecs de plàstic flotants, families senseceres, amb llames i d,altres animals, cotxes decorats i beneïts, paradetes de menjar, i de merchandaising de tota mena......i cervesa, molta cervesa per tot arreu!
Ens ho mirem entre divertits i encuriosits, però marxem a investigar una mica mésels voltants.....pugem llavors, fent molts esforços de respiració, doncs comencem a notar els 4000 metres d,alçada i hem d,anar ben a poc a poc......un cop a dalt de la muntanya tenim les vistes perfectes de la ciutat i els seus entorns......i la nostra sorpresa és que allà també hi ha autòctons divertint-se entre cervesa, borrachera, riures, i un munt de jocs improvitzats.
Al vespre, baixa la temperatura en picat, i decidim fer-nos un homenatge pre boda en un restaurant bonissim, que ens serveis una carn que es desfà a la boca i que ens prometen uns postres que són la gran debilitat.
DE CAMÍ A BOLIVIA
22 d,abril del 2011
Després de dos dies marxem cap a Bolivia, agafem un nou bus, que de nou ens transporta cap a d,altres zones peruanes, arribats a Puno, la ciutat fronterera fem nit allà, doncs no ens queda més remei que esperar-nos a l,endemà per creuar el pas fronterer.
Ens despedim d,un Perú de gent prou feréstega i de molts problemes socials, en un moment polñitic molt conflictiu doncs han d,escollir entre la filla d,un dicatdor o un corrupte que té el germà a la presó per traficant. Tot això i el pes de la colonitació, fa que no ens sentim gaire benvinguts és més crec que no els hi caiem gens bé.
Però no podem generalitzar, Perú és molt més gran que el petit incís que hem vist i viscut nosaltres i per tant deixem la ment oberta a que ens canvii la opinió o que si més no el país tingui dues cares de la moneda. Llàstima que no hem pogut visitar Lima, amb en Toti i la Mariela que de segur ens explicarien i mostrarien una altra vessant.
Després de dos dies marxem cap a Bolivia, agafem un nou bus, que de nou ens transporta cap a d,altres zones peruanes, arribats a Puno, la ciutat fronterera fem nit allà, doncs no ens queda més remei que esperar-nos a l,endemà per creuar el pas fronterer.
Ens despedim d,un Perú de gent prou feréstega i de molts problemes socials, en un moment polñitic molt conflictiu doncs han d,escollir entre la filla d,un dicatdor o un corrupte que té el germà a la presó per traficant. Tot això i el pes de la colonitació, fa que no ens sentim gaire benvinguts és més crec que no els hi caiem gens bé.
Però no podem generalitzar, Perú és molt més gran que el petit incís que hem vist i viscut nosaltres i per tant deixem la ment oberta a que ens canvii la opinió o que si més no el país tingui dues cares de la moneda. Llàstima que no hem pogut visitar Lima, amb en Toti i la Mariela que de segur ens explicarien i mostrarien una altra vessant.
MATCHU PITJCHU
Decidim doncs pagar els 100 dolars per agafar un tren que ens porti a aguas calientes, el poblet per pujar a la famosa muntanya sagrada.....el camí és fantàstic, una barreja de natura verda amb muntanyes nevades al fons, i la muntanya sagrada promet.
Arribats al poble en qüestió, una mena de lloret de mar a la peruana, en pep té un disgust, en 15 anys això ha canviat un munt!!!.....
L,endemà visitem la muntanya sagrada i ens fem una mica del camñi inca, per allò de sentir-nos una mica menys turistes.....cosa bastant dificil si tenim en compte que estem envoltats de turistes de tota mena.
Però passar el dia allà val la pena, les runes et transporten en el misteri de la seva utilitat i de com eren i com vivien els inques. La veritat és que el paissatge s,ho val tot, amb les muntanyes .......
Arribats al poble en qüestió, una mena de lloret de mar a la peruana, en pep té un disgust, en 15 anys això ha canviat un munt!!!.....
L,endemà visitem la muntanya sagrada i ens fem una mica del camñi inca, per allò de sentir-nos una mica menys turistes.....cosa bastant dificil si tenim en compte que estem envoltats de turistes de tota mena.
Però passar el dia allà val la pena, les runes et transporten en el misteri de la seva utilitat i de com eren i com vivien els inques. La veritat és que el paissatge s,ho val tot, amb les muntanyes .......
ARRIBADA A CUZCO
20 d,abril del 2011
L,arribada a Cuzco, va ser tota una proesa, si tenim en compte que vam passar la nit en un bus on la temperatura oscilava entre els 35 graus i els 13 amb els que vam acabar el trajecte, això si tots amb un somriure a la cara de congelamenta!
A les 6h del matí ens canviavem la roba estiuenca per pantalons d,hivern i forro polar,....arribar a Cuzco a 3800m d,alçada ens va fer notar no només la temperatura sinó també el famós mal d,alçada...per sort una mica de globus i mal de cap que ens permet visitar la ciutat.
La ciutat és increíble, amb una arquitectura colonial que et transporta en el temps i en la història i que et fa sentir una mica com a casa!
Després de passejar, prendre mate de coca, i veure les primeres cholas i les primeres llames, ens sentim ja que el paissatge ha canviat, de l,alegre Brasil al prefil andí, ben diferent.
L,arribada a Cuzco, va ser tota una proesa, si tenim en compte que vam passar la nit en un bus on la temperatura oscilava entre els 35 graus i els 13 amb els que vam acabar el trajecte, això si tots amb un somriure a la cara de congelamenta!
A les 6h del matí ens canviavem la roba estiuenca per pantalons d,hivern i forro polar,....arribar a Cuzco a 3800m d,alçada ens va fer notar no només la temperatura sinó també el famós mal d,alçada...per sort una mica de globus i mal de cap que ens permet visitar la ciutat.
La ciutat és increíble, amb una arquitectura colonial que et transporta en el temps i en la història i que et fa sentir una mica com a casa!
Després de passejar, prendre mate de coca, i veure les primeres cholas i les primeres llames, ens sentim ja que el paissatge ha canviat, de l,alegre Brasil al prefil andí, ben diferent.
martes, 19 de abril de 2011
Al final de la Transamazònica
Puerto Maldonado 19 d´abril 2011.
Havent assaborit l´arròs chaufa a primera de canvi, restem farts, asseguts a la taula rustega del restaurant modern de la Plaza de Armas de Puerto Maldonado. Farts perque a l´arros, barreja de cuina peruana i xinesa , l´hem combinat amb un lomo a lo pobre. Tot plegat un àpet suficient com per omplir la panxa del pardalet que m´acompanya i posar a provar la meva de golafre incontrolat. Ho hem fet així, tot i la calor que ens esclafa al carrer. Ho hem escollit al lloc on toca per no haber d´acabar com amb la caipirinha brasilera, que darrera del “ ja la pendrem”, ens veiem ja fora del Brasil fent la comanda.
A l´alçada del postre , hem decidit substituïr un dolç final per aquesta beguda carregada de cachassa.
A la segona ronda ja pensem que carregar-nos el pressupost del dia es del tot justificat. Que sortir contents a les sis de la tarda del restaurant no te preu i que una bona conversa amb el propietari es mereix no tenir pressa.
Al cap i ala fi el bus surt a les 8 del vespre direcció Cuzco. Tindrem temps per dormir així que disfrutem dels tímids cops d`aire i assaborim la llima característica del lloc, dolçament àcida.
Ens dediquem una pausa en un lloc on el mes important ha estat adonar-nos que estem de viatge. La carretera transamazònica mes que fatigar-nos després d´hores i dies dalt d´un bus , ens ha deixat un bon sabor de boca. Ens dediquem a viatjar sense parar , a atravessar països i creuar fronteres. No ens preocupem pel temps que passem en un lloc. Per una vegada no ens fatiga avançar, comporvar que el paisatge canvia, que la deforestació fa mal en molts indrets però que el verd i el blau de l´amazones perdura al llarg de la travessia. Anem on volem i veiem el que ens ve de gust. Ja hi haurà d´altres viatges per redescobrir paradisos perduts , o d´altres viatgers que ens ho expliquin. Ara som nosaltres i el que pugui succeïr al nostre pas.
La conversa es barreja amb els flaixos d´imatges dels darrers dies. El vol de matinada a Porto Velho, les fotos tirades sense fre al paisatge i entre nosaltres, els passos fronterers a peu, la nit que cau i el dia que es lleva. En un hotel sencill o un bus coche-cama. Estem al rovell de l´ou del viatge. Ni l´inici esperat ni el final queno vols que mai arribi. Res ens destorba. Ho disfrutem com si hagués de durar tota la vida”.
Ara, mentre la Marta ronda mig trompa per la Plaça d´Armes fent fotos a la gent aprofitant les darreres llums de la tarda i la seva euforia creativa, penso que el compte del restaurant podria inclure tambés el sopar. Que la llista de d´imprevistos de sobretaula ens fa riure i que si no coneixem res mes d´aquesta calurosa ciutat es per que així ho hem decidit.
Gaudiu amb nosaltres d´aquesta llibertat amics!
Havent assaborit l´arròs chaufa a primera de canvi, restem farts, asseguts a la taula rustega del restaurant modern de la Plaza de Armas de Puerto Maldonado. Farts perque a l´arros, barreja de cuina peruana i xinesa , l´hem combinat amb un lomo a lo pobre. Tot plegat un àpet suficient com per omplir la panxa del pardalet que m´acompanya i posar a provar la meva de golafre incontrolat. Ho hem fet així, tot i la calor que ens esclafa al carrer. Ho hem escollit al lloc on toca per no haber d´acabar com amb la caipirinha brasilera, que darrera del “ ja la pendrem”, ens veiem ja fora del Brasil fent la comanda.
A l´alçada del postre , hem decidit substituïr un dolç final per aquesta beguda carregada de cachassa.
A la segona ronda ja pensem que carregar-nos el pressupost del dia es del tot justificat. Que sortir contents a les sis de la tarda del restaurant no te preu i que una bona conversa amb el propietari es mereix no tenir pressa.
Al cap i ala fi el bus surt a les 8 del vespre direcció Cuzco. Tindrem temps per dormir així que disfrutem dels tímids cops d`aire i assaborim la llima característica del lloc, dolçament àcida.
Ens dediquem una pausa en un lloc on el mes important ha estat adonar-nos que estem de viatge. La carretera transamazònica mes que fatigar-nos després d´hores i dies dalt d´un bus , ens ha deixat un bon sabor de boca. Ens dediquem a viatjar sense parar , a atravessar països i creuar fronteres. No ens preocupem pel temps que passem en un lloc. Per una vegada no ens fatiga avançar, comporvar que el paisatge canvia, que la deforestació fa mal en molts indrets però que el verd i el blau de l´amazones perdura al llarg de la travessia. Anem on volem i veiem el que ens ve de gust. Ja hi haurà d´altres viatges per redescobrir paradisos perduts , o d´altres viatgers que ens ho expliquin. Ara som nosaltres i el que pugui succeïr al nostre pas.
La conversa es barreja amb els flaixos d´imatges dels darrers dies. El vol de matinada a Porto Velho, les fotos tirades sense fre al paisatge i entre nosaltres, els passos fronterers a peu, la nit que cau i el dia que es lleva. En un hotel sencill o un bus coche-cama. Estem al rovell de l´ou del viatge. Ni l´inici esperat ni el final queno vols que mai arribi. Res ens destorba. Ho disfrutem com si hagués de durar tota la vida”.
Ara, mentre la Marta ronda mig trompa per la Plaça d´Armes fent fotos a la gent aprofitant les darreres llums de la tarda i la seva euforia creativa, penso que el compte del restaurant podria inclure tambés el sopar. Que la llista de d´imprevistos de sobretaula ens fa riure i que si no coneixem res mes d´aquesta calurosa ciutat es per que així ho hem decidit.
Gaudiu amb nosaltres d´aquesta llibertat amics!
SE VA EL CAIMAN, SE VA EL CAIMAN......
Ens hem ben equipat, pantaló llarg, mitjons i botes de trekking, repelent de mosquits i samarreta de màniga llarga, i un machet pel que pugui passar!
Som els mateixos, ara una mica més seriosos, negra nit, però la lluna plena dóna una mena de reflexes a l,aigua que et fan pensar en totes les pelis de por que has vist passaven de nit, amb lluna plena, i a l,amazones......vaja no masses, però l,imaginari s,encarrega de fer la resta......en aquell moment et venen al cap totes les pelis que has vist de caimans immensos que fuetegen la barca i es mengen als seus ocupants, o piranyes agressives que rebenten la barca i acaven amb els intrèpids aventurers a mossegades
Sortim doncs a buscar el caiman o el jacaré......la situació és bastant tragicòmica.....el guia va davant la canoa, dempeus, amb una llanterna enganxada a la gorra, i aixeca el braç cada vegada que nota alguna cosa al ‘mato’......llavors aturem el motor i anem cap al lloc amb silenci, com si en qualsevol moment ens tiréssim tots a sobre el cocodril en qüestió.....mentre, jo observo de reüll si alguna boa despistada s,apropa a la barca pels costats......el guia es baralla amb alguna cosa entre les herbes, sentim esbofegs, algun ‘porra meu irmao’ i llavors....el silenci......el guia...de sobte surt d,entre les branques i s,allunya com poseït per la lluna a través de l,aigua fosca i dels 1000 bitxos que hi habiten......de sobte, s,atura, es gira...i ens diu......eli escapó....era grande mi irmao, muito grande, um jacaré enorme...mais escapó.......quan torna ens explica que un jacaré pot arribar a mesurar 5 metres.....glups glups glups....nosaltres buscàvem un caiman, i ara resulta que ja ens hem passat a un grau superior i anem a buscar el jacaré!!!!!!
Finalment, després de varies intentones, on jo ja m,imaginava perdent al guia, fugint nedant, o caçantsoleta el jacaré en qüestió davant la incrèdula mirada, sobretot del Pep.....després de tot....finalment va i caça un petit caiman....el toquem per tot arreu, examinem la pell, la panxa que fa, els ulls i les urpes...i finalment el tornem a deixar a l,aigua i retornem cap al campament.
L,endemà després d,una excursió a la jungla, on observem tarántues enormes, veiem rates de selva i aprenem sobre plantes medicinals, tornem finalment a la gran ciutat, Manaus, per despedir-nos de la ciutat que avui, que és dissabte, és plena de vida familiar. Tot plegat ha set molt interessant, i ens quedem amb un molt bon regust de boca, i d,aventura.
Continuem doncs el camí......avui l,objectiu és arribar a Perú, tot visitants les ciutats frontereres de Poto Velho, Rio Branco, i Assis, per arribar en algun moment a Puerto Maldonado, la porta d,entrada a Cuzco i a l,aventura andina.
Som els mateixos, ara una mica més seriosos, negra nit, però la lluna plena dóna una mena de reflexes a l,aigua que et fan pensar en totes les pelis de por que has vist passaven de nit, amb lluna plena, i a l,amazones......vaja no masses, però l,imaginari s,encarrega de fer la resta......en aquell moment et venen al cap totes les pelis que has vist de caimans immensos que fuetegen la barca i es mengen als seus ocupants, o piranyes agressives que rebenten la barca i acaven amb els intrèpids aventurers a mossegades
Sortim doncs a buscar el caiman o el jacaré......la situació és bastant tragicòmica.....el guia va davant la canoa, dempeus, amb una llanterna enganxada a la gorra, i aixeca el braç cada vegada que nota alguna cosa al ‘mato’......llavors aturem el motor i anem cap al lloc amb silenci, com si en qualsevol moment ens tiréssim tots a sobre el cocodril en qüestió.....mentre, jo observo de reüll si alguna boa despistada s,apropa a la barca pels costats......el guia es baralla amb alguna cosa entre les herbes, sentim esbofegs, algun ‘porra meu irmao’ i llavors....el silenci......el guia...de sobte surt d,entre les branques i s,allunya com poseït per la lluna a través de l,aigua fosca i dels 1000 bitxos que hi habiten......de sobte, s,atura, es gira...i ens diu......eli escapó....era grande mi irmao, muito grande, um jacaré enorme...mais escapó.......quan torna ens explica que un jacaré pot arribar a mesurar 5 metres.....glups glups glups....nosaltres buscàvem un caiman, i ara resulta que ja ens hem passat a un grau superior i anem a buscar el jacaré!!!!!!
Finalment, després de varies intentones, on jo ja m,imaginava perdent al guia, fugint nedant, o caçantsoleta el jacaré en qüestió davant la incrèdula mirada, sobretot del Pep.....després de tot....finalment va i caça un petit caiman....el toquem per tot arreu, examinem la pell, la panxa que fa, els ulls i les urpes...i finalment el tornem a deixar a l,aigua i retornem cap al campament.
L,endemà després d,una excursió a la jungla, on observem tarántues enormes, veiem rates de selva i aprenem sobre plantes medicinals, tornem finalment a la gran ciutat, Manaus, per despedir-nos de la ciutat que avui, que és dissabte, és plena de vida familiar. Tot plegat ha set molt interessant, i ens quedem amb un molt bon regust de boca, i d,aventura.
Continuem doncs el camí......avui l,objectiu és arribar a Perú, tot visitants les ciutats frontereres de Poto Velho, Rio Branco, i Assis, per arribar en algun moment a Puerto Maldonado, la porta d,entrada a Cuzco i a l,aventura andina.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)