Amics,......aterrem a Canaima després d´aconseguir un avió d´última hora, Canaima resulta ser un poblet indigena enmig de la selva venezolana......el primer dia fem una excursió senzilla on observem les primeres casacades i conversem amb els nostres primers companys de viatge: un rus timid i mig apagat, i una parella de londres ell pakistaní i ella hindu de kenia.
L´endemà comença el viatge, als que s´hi afegeixen més companys de viatge: en Martin un home d´uns 50 anys de la republica txeca, en Raul un salamanquino amb samarreta del club de paddle i bandera espanyola, acompanyat d,una venezolana de mirada de gata i fàcil convençer, una parella que porta viatjant 8 mesos: ell ben ros més australià que no pas dels EUA com ens diu que és i la parella una india de Puerto Rico que estudia l´energia elèctrica. Al grup i hem de sumar un guia local que es fa dir Freddy i que arribem a la conclusió que és un tita fluixa amb més ganes de fotre el camp que no pas de treballar.
El grup està format, marxem cap a la ruta de l,angel.....viatgem en una barca canoa i ens han dit que hi haurem de passar uns ràpids......a lo que a mi se,m surten literlament els ulls i en Pepe no para d,explicar-me les seves aventures amb el rafting de Zimbaue......cosa que encara em posa més els pels de punta.......
La ruta resulta ser una ruta senzilla i divertida, amb alguns rapidets que ens mullen força i amb un petit tentempié a la barca.....després fem una caminadeta, entre esbufegs d,alguns del grup i el guia que va més despistat que qualsevol cosa.
Arribem finalment i s,ha de dir que és un espectacle digne de dir-se el salto del angel.....una cascada de 900 metres llargs, no es veu cada dia, i us asseguro que deixa amb la boca ben oberta inclús al més bregat d´aventures. L´aigua t,esquitxa i la sensació d´estar en un lloc molt salvatge és màxima..... era quelcom gran, enorme, com no has vist mai, en paraules del Pepe Insuperable.....amb tots els ets i uts, i amb tot el que això significa....no cal explicar més les fotos parlen per si soles.
De baixada improvitzem un campament entre hamaques i llanterens, sota una porxada feta amb bambu i passem la nit allà......el sopar resulta ben agradable, en Raul resulta ser un tipu ben divertit i compartim experiencies amb tots sobre viatges i coses per veure. En Martin resulta ser un tipus d,aquells de pelicules de por, però amb una història interessant darrera.....i finalment ens adormim entre balancejos d`hamaques i sons d’èssers vius que ronden la nit de la selva.
L,endemà, i per tancar el capítol venezolà amb grandesa, marxem a agafar una avioneta que ens ha de portar a santa Elena de Uairen, frontera amb Brasil! No podem amagar l`alegria quan el capità ens accepta en el sobrevol per veure el salto del angel. Aquest cop els nostres companys són una parella de jubilats anglesos, que han decidit donar una forta propina del capità i de la qua nosaltres en sortim molt beneficiats.
Sobrevolant el salto del angel, observant els tepuis i mirant-nos alucinats amb tant poder natural
Però tornem a la moderada alçada en que una avioneta Cesna de 5 places mig destartalada sol sobrevolar la zona. A primer cop d´ull el bosc amazònic sembla talment com la molsa gruixuda que colocavem al pessebres quan erem petits. Un tapís sobredimensionat que comença a omplir el buits de la gran sabana. Un exèrcit desendressat d`arbres que colze per colze ocupen el territori i obliguen als rius d`aigües negres a girar formant meandres inversemblants. Ara a la dreta , ara a l´esquerra els afluents dibuixen cercles mentre avancen i es barregen entre si formant corrents cada vegada mes amples.
martes, 19 de abril de 2011
jueves, 14 de abril de 2011
SONA LA SIRENA. INGRID TECHNOCOUCH
Comenca doncs el viatge, agafem un avió que ens porta a Puerto ordaz, una ciutat al delta de l’orinoco que es l,accés al salto del angel, el nostre proper destí......hem agafat l,ultim avió i quasi no hem tingut temps de mirar algun lloc per dormir...en pepe a ultim moment ha fet un enviament massiu a couchsurfings...mentre jo trucava a un munt de telefons preguntantÑ Oiga esto es la Casa del Lobo, una pensió que diuen está molt be.....ni us explico les respostes dels 3 o 4 que han respos a la trucada equivocada...........en arribar, quina es la nostra sorpresa quan una noia ens diu Marta.....a lo que jo responc si!!!! Pensant! Osti tu i aquesta qui es?....i ens diu Hola soy la copuchsurfing que os he venido a buscar!!!!!
Ostres tu això si que es arribar i moldre......davant la sopresa no sabem ni podem balbucejar una frase, somriem i marxem cap al cotxe de la noia......entrem al cotxe i ens explica que es informatica y que tiene todo el coche tuneao.....bafles pantalles, i camares ocultes.....musica a tot drap, i ella a tope amb el seu carro....amb en Pep no sabem si allo es un segrest modern o un camara oculta......pero som-hi tu!
De cami, agafa un micro i ens explica que té una sirena de poli, para cuando las cosas se complican....nosaltres cara de flipats total!...de sobte un home qualsevol creua en vermell i sense mirar-sho gaire i ella ni corta ni perezosa agafa el micro i li crida per l,altaveu: ESPERO QUE LO TENGAS ASEGURADO ......i ens diu a nosaltres aclarint-nos...el culo......nosaltres, somriem......i tornem a somriure....no sabem pas que dir ....
D,alla ens portra a una porzada venezolana plena d,apats poc saludables, i ens convida unes bonissimes arepas......d,alla marxem cap a casa seva.......la casa tampoc te desperdici.....plena d,ordenadors i banderas, perque ella fa colleccio de banderes.....ens fem fotos amb la bandera europea i la venezolana, amb una camara autoamitca que en fa 10 de seguides......en pepe es mor de vergonya , i la ingrid i jo ens sentim com en un culebron internacional......aixo si ens hem negat amb educacio a fe-nos cap foto amb la bandera espanyola, prometent aixo si regalar-li una de ben catalana....
Tanquem la nit entre converses, manipulacions a lordenador del pep, i diversio amb els dos gossets petits! Al moment d,estirar-.nos al llit, ens mirem i ens agafa un ataca de riure, .....on collons som?.....qui es la Ingrid en realitat?
Ostres tu això si que es arribar i moldre......davant la sopresa no sabem ni podem balbucejar una frase, somriem i marxem cap al cotxe de la noia......entrem al cotxe i ens explica que es informatica y que tiene todo el coche tuneao.....bafles pantalles, i camares ocultes.....musica a tot drap, i ella a tope amb el seu carro....amb en Pep no sabem si allo es un segrest modern o un camara oculta......pero som-hi tu!
De cami, agafa un micro i ens explica que té una sirena de poli, para cuando las cosas se complican....nosaltres cara de flipats total!...de sobte un home qualsevol creua en vermell i sense mirar-sho gaire i ella ni corta ni perezosa agafa el micro i li crida per l,altaveu: ESPERO QUE LO TENGAS ASEGURADO ......i ens diu a nosaltres aclarint-nos...el culo......nosaltres, somriem......i tornem a somriure....no sabem pas que dir ....
D,alla ens portra a una porzada venezolana plena d,apats poc saludables, i ens convida unes bonissimes arepas......d,alla marxem cap a casa seva.......la casa tampoc te desperdici.....plena d,ordenadors i banderas, perque ella fa colleccio de banderes.....ens fem fotos amb la bandera europea i la venezolana, amb una camara autoamitca que en fa 10 de seguides......en pepe es mor de vergonya , i la ingrid i jo ens sentim com en un culebron internacional......aixo si ens hem negat amb educacio a fe-nos cap foto amb la bandera espanyola, prometent aixo si regalar-li una de ben catalana....
Tanquem la nit entre converses, manipulacions a lordenador del pep, i diversio amb els dos gossets petits! Al moment d,estirar-.nos al llit, ens mirem i ens agafa un ataca de riure, .....on collons som?.....qui es la Ingrid en realitat?
MÉS SOBRE LOS ROQUES
Los roques resulta ser una reserva natural, on els verds i els blaus es confonen en sorres ben blanques i muntanyes petites que ens recorden a l,emporda.....fins i tot en la distancia casa nostre es casa nostre i bells records ens fan pensar en les bones estones tambe passades allà
El poble El Gran Roque, que es on dormim, resulta ser un lloc molt ben conservat a pesar del turisme, convius amb els autoctons, i en 3 dies aconseguim fer-nos un raconet en la vida quotidiana del lloc: que si anem al forn al mati, que si xerrem amb el cambrer o la dona de la pousada
Les barques ens porten a visitar els cayos, i veiem fauan animal, una noia ens fa entrar en el mon de les tortugues i passen les hores .....bones dormides, estones de xerrades intenses i molta calor....què mes es pot desitjar.....
Coneixem uns pescadors que ens conviden a fregir el peix i menjar-lo amb ells sota un manglar.....i mentre aprenem de l,art de la pesca.....busquem peixos de colors fent snorquel i observem els coralls.....decidim llavors que si que el viatge, finalment ja ha comencat!
El poble El Gran Roque, que es on dormim, resulta ser un lloc molt ben conservat a pesar del turisme, convius amb els autoctons, i en 3 dies aconseguim fer-nos un raconet en la vida quotidiana del lloc: que si anem al forn al mati, que si xerrem amb el cambrer o la dona de la pousada
Les barques ens porten a visitar els cayos, i veiem fauan animal, una noia ens fa entrar en el mon de les tortugues i passen les hores .....bones dormides, estones de xerrades intenses i molta calor....què mes es pot desitjar.....
Coneixem uns pescadors que ens conviden a fregir el peix i menjar-lo amb ells sota un manglar.....i mentre aprenem de l,art de la pesca.....busquem peixos de colors fent snorquel i observem els coralls.....decidim llavors que si que el viatge, finalment ja ha comencat!
RETROBAMENT I LOS ROQUES
El retrobament a Caracas va ser un retorbament ple d,emocions, de ganes d,eplicar-nos mil coses, però sobretot de ganes de compartir junts l,inici de l,aventura......i després de celebrar-ho tot menjant una parrilla de peix en un restaurant davant del mar a la petita població de Catia la Mar, vam dormir 4 horetes abans no marxem cap al primer destí LOS ROQUES
Avui hem format part d,aquella imatge de salvapantalles que tan hem anelat en les hores de feina,ens hem trobat estirats entre la sorra blanca d,una platja de la reserva natural de los roques
el dia ha set podriem dir prou excitant, entre nervis de retrobament i ganes de vacances, i de sensació de ser lliures.....de sobte compartint barca amb una colla de guiris amb cara de no saber ben be que han vingut a buscar, i abduits per l,Avelino un venezolá que ha provat d,animar la troca presentant-nos els gustos musicals venezolans,,.......tota una osadia si pensem que la meitat dels clients de la barca no han mogut ni una pestanya.......i mira que la musica era alegre i l,ha posat amb força volum, pero esta clar que el caribeny du qualcosa diferent a la sang
dia de xamuscamenta literal, acabant pitjor que un escamarla.....pero dia tambe de retrobament amb l,altre, de ganes de viure intensament, de vibrar per qualsevol moviment i de somiar que tot és possible
i es aixi com passa un dia i rebentats pero contents marxem a dormir.....be el pepe ja esbufega des de fa una estona....
Avui hem format part d,aquella imatge de salvapantalles que tan hem anelat en les hores de feina,ens hem trobat estirats entre la sorra blanca d,una platja de la reserva natural de los roques
el dia ha set podriem dir prou excitant, entre nervis de retrobament i ganes de vacances, i de sensació de ser lliures.....de sobte compartint barca amb una colla de guiris amb cara de no saber ben be que han vingut a buscar, i abduits per l,Avelino un venezolá que ha provat d,animar la troca presentant-nos els gustos musicals venezolans,,.......tota una osadia si pensem que la meitat dels clients de la barca no han mogut ni una pestanya.......i mira que la musica era alegre i l,ha posat amb força volum, pero esta clar que el caribeny du qualcosa diferent a la sang
dia de xamuscamenta literal, acabant pitjor que un escamarla.....pero dia tambe de retrobament amb l,altre, de ganes de viure intensament, de vibrar per qualsevol moviment i de somiar que tot és possible
i es aixi com passa un dia i rebentats pero contents marxem a dormir.....be el pepe ja esbufega des de fa una estona....
jueves, 10 de marzo de 2011
COMPTE ENRERA!!!
No és fàcil haver de renunciar a un somni, però de vegades un somni et porta a un altre somni, i el que cal és saber escoliir quines són les prioritats!
Sabeu aquella peli que es deia Tu a Boston y yo a California? doncs, em sento així, com si el món s'hagués convertit en oceans i milles que ens separen....tot i que he de dir que l'avenç de la tecnologia et fan sentir més aprop que mai! .....però hi falta la pell, hi falta l'aire i hi falta el poder-te mirar de veritat sense pantalles entremig.....
Però aquest post no pretén ser depressiu, que d'altra banda és com em sento cada vegada que miro el maleït calendari i veig que la data no arriba mai!
Avui he començat a fer-me la bossa! Mentre en Pepe es capbussa per les aigües verdes (això diu ell) de Bocas del Toro, i m'envia noms que he decidit no posar més al buscador del google per no deprimir-me....doncs de mentres jo sel·lecciono quin coi de roba he d'emportar-me en aquesta aventura que va de nord a sur i de calor a fred......
Ja tenim la ruta!
Començarem per Los Roques, una reserva natural a Venezuela, on espero poder menjar-me al pepe a petons i tenir TEMPS....per parlar, mirar-nos, riure i callar......D'allà marxarem cap Cuzco, després La Paz on farem el casori......amb mariachis i tot! en una esglèsia colonial
Per qui encara no s'ho cregui, si senyor, el Pep ha accedit per amor a casar-se per l'esglèsia! i ho fa convençut eh! Ja us ho explicarem!
D'allà recorrerem Bolivia, Salar Uyuni, ....i entrarem a Argentina, on se suposa que baixarem fins a Córdoba a coneixer al Txema trompetari! D'allà anirem cap Chile, a Santiago ens trobarem amb la Fran! i d'allà cap avall.....a veure si entre Puerto Montt i Ushuaia podem fer alguna bicicletada per la Ruta Astral....i que consti que això ho he demanat jo!
Per rematar farem Buenos Aires, Rio de Janeiro i ....Fernando de Noronha!!!!!
Total 2 mestes plens d'aventura i de ganes d'estar sols en Pepe i jo davant de la immensitat del món, i amb tot lo temps per poder nari nant!
Bé doncs avui començo a fer la bossa, i la prenda estrella sabeu quina és...calces de colors....no pregunteu.....és així i prou! calces de molts colors....és l'única cosa que he set capaç de sel·leccionar...això i les malles de la bici!
Sabeu aquella peli que es deia Tu a Boston y yo a California? doncs, em sento així, com si el món s'hagués convertit en oceans i milles que ens separen....tot i que he de dir que l'avenç de la tecnologia et fan sentir més aprop que mai! .....però hi falta la pell, hi falta l'aire i hi falta el poder-te mirar de veritat sense pantalles entremig.....
Però aquest post no pretén ser depressiu, que d'altra banda és com em sento cada vegada que miro el maleït calendari i veig que la data no arriba mai!
Avui he començat a fer-me la bossa! Mentre en Pepe es capbussa per les aigües verdes (això diu ell) de Bocas del Toro, i m'envia noms que he decidit no posar més al buscador del google per no deprimir-me....doncs de mentres jo sel·lecciono quin coi de roba he d'emportar-me en aquesta aventura que va de nord a sur i de calor a fred......
Ja tenim la ruta!
Començarem per Los Roques, una reserva natural a Venezuela, on espero poder menjar-me al pepe a petons i tenir TEMPS....per parlar, mirar-nos, riure i callar......D'allà marxarem cap Cuzco, després La Paz on farem el casori......amb mariachis i tot! en una esglèsia colonial
Per qui encara no s'ho cregui, si senyor, el Pep ha accedit per amor a casar-se per l'esglèsia! i ho fa convençut eh! Ja us ho explicarem!
D'allà recorrerem Bolivia, Salar Uyuni, ....i entrarem a Argentina, on se suposa que baixarem fins a Córdoba a coneixer al Txema trompetari! D'allà anirem cap Chile, a Santiago ens trobarem amb la Fran! i d'allà cap avall.....a veure si entre Puerto Montt i Ushuaia podem fer alguna bicicletada per la Ruta Astral....i que consti que això ho he demanat jo!
Per rematar farem Buenos Aires, Rio de Janeiro i ....Fernando de Noronha!!!!!
Total 2 mestes plens d'aventura i de ganes d'estar sols en Pepe i jo davant de la immensitat del món, i amb tot lo temps per poder nari nant!
Bé doncs avui començo a fer la bossa, i la prenda estrella sabeu quina és...calces de colors....no pregunteu.....és així i prou! calces de molts colors....és l'única cosa que he set capaç de sel·leccionar...això i les malles de la bici!
domingo, 6 de febrero de 2011
Una dotzena per NYC
L`escapada a NYC va tornar a ser, com el primer London Calling, un regal per als nostres sentits. I ho dic així perquè més enllà d´haver vist la darrera arquitectura, haver menjat en bons restaurants i haver gaudit de l´esplendor de la ciutat després de la gran nevada. Molt per damunt , va tornar a ser una oportunitat per evadir-nos completament de la realitat per tornar a viatjar un al costat de l´altre. D`entendre perquè ens agrada el mateix. De saber-nos coneixedors de les nostres passions i de riure i plorar quan toca. 12 dies complerts per planificar petites aventures a la gran ciutat dels gratacels.
A les fotos queden reflectides les cares de felicitat, alguns moments mágics i moltes altres impressions. El sensor de la càmara per desgràcia només recull informació dels edificis, els paisatges, l´entorn... som nosaltres els que ho envoltarem d´experiència. Sabem que no és important visitar NYC, si no el que ens hi pugui passar mentre hi siguem. El que poguem viure i disfrutar . No som col·leccionists de llocs.
Vàrem veure i vàrem visitar tot el que vàrem poder, però tan sols com excusa per explorar nous “territoris” plegats. I encabat de veure els quatre imprescindibles, varem començar a planificar quasi sobre la marxa.
Un esmorzar a casa? O prenem les galetes i anem tirant... El carrer encara nevat, el trànsit que ja comença a reconeixer la nostra presència com habituals del lloc. El metro, el no passar-se de parada per culpa d´haver pujat a un express. La mania de voler fer moltes coses i acabant fent-ne encara mes.
Un dinar improvisat en un thai, unes galeries per visitar a Chelsea, el passeig nocturn per l´antiga via de tren. Uff tantes coses.
Les divertidíssimes com la Marta emprovant-se anells al Tifanis , o filmant un videoclip a l´estació central. El genial concert de jazz del 55club al West Village. El central Park cobert per la neu. El pont de Manhattan creuat per la nit. Un sopar a Ràdio Mexico....
Gràcies a l´intercanvi d´apartament ens vàrem sentir com a casa. On varem cuinar un fantàstic sopar de cap d´any i on varem caure estesos per la tarda després de cada intensa jornada.
Començaria a anomenar i no pararia... La deliciosa llagosta al mercat, la Marta flipant de botiga en botiga i de museu en museu, de barri en barri... Selectiva, però flipant. L´impresionant capuccino i la tarta de poma a Greendwich. La desolació d´un diumenge a Dumbo previa la impressionant “promenade” pel passeig del Brookling.
De Nova York em quedo amb la seva gent amable, amb la sensació de que aquí les coses no pretenen ser si no que ho són. Amb el seu ritme trepidant a primera hora i l'aparent simplicitat d´un organigrama tant complexe. La manca d´ornaments, filigranes i estrategies que d´altres ciutats utilitzen per captar la nostra atenció. Amb quedo amb la seva magnitud, que dona cabuda a una infinitat de maneres, costums i modus de fer les coses.
Cal tornar-hi de tant en tant. I si no es pot recordar-ho sovint.
A les fotos queden reflectides les cares de felicitat, alguns moments mágics i moltes altres impressions. El sensor de la càmara per desgràcia només recull informació dels edificis, els paisatges, l´entorn... som nosaltres els que ho envoltarem d´experiència. Sabem que no és important visitar NYC, si no el que ens hi pugui passar mentre hi siguem. El que poguem viure i disfrutar . No som col·leccionists de llocs.
Vàrem veure i vàrem visitar tot el que vàrem poder, però tan sols com excusa per explorar nous “territoris” plegats. I encabat de veure els quatre imprescindibles, varem començar a planificar quasi sobre la marxa.
Un esmorzar a casa? O prenem les galetes i anem tirant... El carrer encara nevat, el trànsit que ja comença a reconeixer la nostra presència com habituals del lloc. El metro, el no passar-se de parada per culpa d´haver pujat a un express. La mania de voler fer moltes coses i acabant fent-ne encara mes.
Un dinar improvisat en un thai, unes galeries per visitar a Chelsea, el passeig nocturn per l´antiga via de tren. Uff tantes coses.
Les divertidíssimes com la Marta emprovant-se anells al Tifanis , o filmant un videoclip a l´estació central. El genial concert de jazz del 55club al West Village. El central Park cobert per la neu. El pont de Manhattan creuat per la nit. Un sopar a Ràdio Mexico....
Gràcies a l´intercanvi d´apartament ens vàrem sentir com a casa. On varem cuinar un fantàstic sopar de cap d´any i on varem caure estesos per la tarda després de cada intensa jornada.
Començaria a anomenar i no pararia... La deliciosa llagosta al mercat, la Marta flipant de botiga en botiga i de museu en museu, de barri en barri... Selectiva, però flipant. L´impresionant capuccino i la tarta de poma a Greendwich. La desolació d´un diumenge a Dumbo previa la impressionant “promenade” pel passeig del Brookling.
De Nova York em quedo amb la seva gent amable, amb la sensació de que aquí les coses no pretenen ser si no que ho són. Amb el seu ritme trepidant a primera hora i l'aparent simplicitat d´un organigrama tant complexe. La manca d´ornaments, filigranes i estrategies que d´altres ciutats utilitzen per captar la nostra atenció. Amb quedo amb la seva magnitud, que dona cabuda a una infinitat de maneres, costums i modus de fer les coses.
Cal tornar-hi de tant en tant. I si no es pot recordar-ho sovint.
viernes, 4 de febrero de 2011
NEW YORK NEW YORK.....
com si d'una cançó del Sinatra es tractés, el nostre viatge comença amb una aturada nadalenca a NYC.....i mentre el pepe penja les cròniques jo faig un avenç d'informació buscant alguna foto que parli de nosaltres a NYC.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)